Setmana intensa, la que ha passat. Corregeixo, la que he passat.
Setmana de reflexions, de canvis, de propostes, de propòsits, de roses, de llibres, de sol, de somnis, de projectes, de moments difícils, de moments encara més difícils,de promeses...
Queda menys per acabar el curs i que arribi l'estiu, i que tota cuca visqui i tota la pesca. També queda menys per fer-ne 20, per començar "una altra etapa" com diuen alguns. Però l'edat és aquella que un vol tenir, en funsió de la il·lusió i les ganes de viure pots sumar o restar tant de temps...no? Buf...és que hi he pensat molt en això. Potser perquè he vist gent que m'ha fet valorar i replantejar-me moltes coses, potser perquè m'he adonat que la salut també conta per alguna cosa més que per fer bonic.
I res, avui anant cap a St. Viçents dels Horts, al cotxe, hem posat el nou CD d'Strombers, que encara no l'havia sentit, i m'ha cridat l'atenció aquesta cançó, i he pensat que seria interessant deixar-ne un trosset escrit (sí, encara que el títol d'aquest nou escrit sigui el d'una cançó espectacular de la Nina Simone).
"...Cuánta mentira tiene alguna noche,
cuánta mentira, quizás tu también...
Pero y si yo me dejo llevar
por esos ojos míos que te admiran
y no sé si conoces la honestidad,
si tu la toreas día a día
si cada paso que das
es pa' ganarte la vida
No sé cuánta verdad era cierta,
no sé cuánto fue tu placer..."
*****
...y no diré lo que no dijiste que eras
no olbidaré tu cuerpo y tu voz
te llamaré casi siempre que tu quieras
y te digo hasta siempre o hasta la próxima vez"
I allà Santviçe (com escriu la Gemma), amb la gent, amb el Projecte, amb la il·lusió dels ulls de tots, amb l'alegria, menjant pollastre alast amb els dits sota el solet, sucant patates, rient, discutint, a l'assamblea, parlant dels conserts, de les comissions, del viatge...m'he adonat de moltes coses. Tantes...i cada cop hi ha més ganes de marxar cap allà, i quedar-m'hi, i cada cop veig que m'hauré d'esperar un temps per fer-ho bé, per quedar-m'hi, i això em desespera. I la mullena del final ha set terrible, jo anant cap a casa, amb les samarretes, la maleta (sí, odio les rentadores quan s'espatllen), amb les verduretes, amb aquella impotència a sobre, i plovent a raig, ha set "lo más de lo más".
Buf, i la setmana que ens espera. Aviam si el divendres podem anar d'excursió una mica i així es calmen els ànims i m'inspiro una mica, que ja convé. I natejar, i aire fresc, i tornar a tornar-hi.
I vinga, fins la pròxima canalla. I a buscar pis amb aquesta passarella!
___________________________________________________________________
Tu partiràs,
buscaràs algú rera els cirerers,
però seguiré esperant-te allà -perduda-
sé que em recordaràs, segur.
I potser, [què puc saber, jo?]
apareixeré en els somnis,
els teus,
i em feràs un lloc on dormir.
Esperaré retrobar-te -o no-,
i ara espero i no espero
perquè per esperar
se ma fet eterna l'espera.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada