Vaig viatjant a bord del meu vaixell...

i així van passant els dies, últimament m'hi estic abonant a escriure, però és que, malgrat tot, encara em queda temps per fer moltes coses. res, tan sols volia escriure quatre línies per dir que tot va vent en popa, que de moment no hi ha res que aturi la bona ratxa i que esperem seguir igual.



"vaig viatjant a dalt del meu vaixell, ell aguanta els cops que fa el vent quan bufa del nord..."


Altre cop he tornat a Barcelona avui. I altre cop m'he adonat que cal una reforma educativa important, i no tan sols pel que fa a la primària (com molts s'entesten a pensar) sinó que qui necessita més canvis és la universitat. sí sí, fa una pena horrible. i no pas físicament. que allà on estic jo s'hi està fantàstic. però com persones que no saben parlar, no saben organitzar-se, no saben explicar, no saben fer absolutament res compatent relacionat amb les persones i l'ensenyança han arribat a la universitat? és que de veritat, no ho puc entendre.

en fi, que ha anat bé però anar-hi, perquè he anat amb tren i he tornat amb tren també, cosa que feia molt de temps que no ho feia. i m'ha agradat. feia un sol fantàstic, el paisatge era verd i agradable, no hi havia massa gent, i escoltant les meves musiquetes i llegint les meves cosetes m'he adonat que la vida és bonica. i molt. que n'hi ha que som molt afortunats, i que això s'ha d'aprofitar. i això, que ara ja sóc per Vic, aquesta tarda tocarà posar una mica més d'ordre pel pis i, sense poder-ho eviar, pensaré en un futur assoleiat.

I avui tinc ganes de posar una cançoneta. :) [Rauxa, Churumbele]

Si tu me dices que me venga,
Yo lo dejo todo
Si tu me dices ven conmigo,
Yo te sigo en el camino.
Si tu me dices que me venga,
Yo te paso a buscar
Si tu me dices ai cariño,
Yo te digo ai amor!

Mi niña yo te digo
El mundo está muy bueno,
Si tu quieres nos lo comemos,
‘tá lleno de colores.
Si tu quieres te los enseño,
Yo te enseño a navegar,
Navegar contracorriente,
Sin rumbo fijo ni objetivo,
Navegar sin un destino.
Chu churum chum bele
Lerey lereyley lereyleylerey
Lerey lereyley lereyleylerey...


:*

pd. I demà, cap a buscar més feina, a treballar, a viure, a gaudir... com cada dia, vaja jajaja.

pd2. foto: a la casa de pagès, ja fa una mica de temps

pd3. amb unes ganes boges d'anar a Menorca, a veure si hi ha sort i aquest any hi anem eh?

La vida és curiosa

I bé, passen els dies, i les nits, i cada vegada més em sento lliure de tot el que m'envolta, ja no tinc por, ja no em sento insignificant en aquest món. La vida em resulta bonica, i bé, si resulta que diuen que continuarà plovent i en tenim per llarg, a mi, la veritat ja m'està bé, perquè plogui, nevi o faci sol, tinc el vent a favor i no deixaré que canvii de direcció.
I ara ja puc dir que mica en mica vaig fent el que vull, perquè tinc temps de sobres per endressar, recordar, anar a nedar, veure pel·lícules (ahir vaig mirar "una casa a la fi del món" o tenia un títol semblant, i la vaig trobar genial), llegir (i com vaig firar-me l'altre dia a Barcelona, quasibé ja he acabat la col·lecció den Haruki Murakami, per fi. I llàstima que vaig deixar-me un dels seus llibres a l'avió amb alguna foto a dintre que...aaaaaaaaaaah)... i això. El més important és que vénen canvis, canvis molt grossos, canvis que cada dia hi somio més, canvis que ja no puc esperar.

Està apunt de començar una nova època per mi, que espero e sigui la definitiva. I estic il·lusionada, ha set una noticia que m'ha fet molt feliç, ha set demostrar-me que puc tornar a creure en l'amor altre vegada. Genial!

Ja aniré adelentant informació, de moment em reservo l'alegria immensa per a mi (i per a tu).

pd. Estic malalta, amb febre i angines, espero curar-me aviat perquè aquest cap de setmana hi ha el torneig casteller i no vull pèrdre'mel.
pd2: foto de Tavascan, Hivern 2009.


Avui recomano Pink Martini, un grup que vaig decobrir ara fa un temps i que he rescatat i val a dir que són uns màquines del ritme.

Massa jove per fer-me gran

Potser és cosa dels dies, o potser cosa del temps. potser cosa de totes dues coses, o cosa externa, a part. però descobrint dins la memòria, trobes sovint paràgrafs en blanc, trossets que no havies vist mai, i que falta habitar-los. quan et trobes que la impotència et guanya, et pot, sol ser desagradable qualsevol conversa. quan veus que per molt que hi lluites, alguns fantasmes mai se'n van, et sens sola i perduda. per què cal patir tan davant situacions que no són conflictives?
a vegades fins i tot jo em perdo en el que dic, i torno a començar amb l'esperança de fer-ho tot molt millor. però quan hi ha coses que et fan estar fartes del que tens, o pel que lluites, no és gens satisfactori que plogui i faci mal temps.
procuro oblidar coses per no tenir la ment injustament perversa, però qui pot evitar totes les imatges dins el seu cap que poden destruïr-lo emocionalment?
m'he fet molts juraments a mi mateixa, i no sempre els he complert. m'he proposat no caure en moltes trampes i al final hi he caigut.

però aquesta vegada s'ha acabat definitivament vagar sense interès i estar arraulida pensant en moltes coses que no tenen ni fonament ni finalitat.

potser si que no he estat qui hauria d'haver estat en moltes ocasions però com que si vull, puc descobrir que tinc prou voluntat epr seguir endavant, no em rendeixo. i punt.

sort en tinc de tu, també.





pd. per cert, gran peli per reflexionar sobre l'educació, els alumnes i les persones, ahir a la central: el club dels cinc.

pd2: foto d'Àfrica, paradís del meu cor.

pd3: semestre acabat amb grans notasses. Fantàstic!

Gran viatge a la capital d' "Ejpaña". Molt interessant, bonic...

I ara comença una nova etapa. ara toca despertar-se i seguir encara més vius que mai. ara toca agafar aire i dedicar tots i cada un dels suspirs a un mateix per poder fer tot el que abans no ens haviem atrevit a fer. ara toca `continuar somiant, però en el que volem. ara, ara, ara...

ara toca fer de tot el que havia set un garbuig una gran obra mestra. per fi, ara tinc una mica de temps, per dedicar-lo al que més vulgui. després de dies d'estrés ara puc dir que sóc lliure de gaire bé tota obligació. Sí. fantàstic.


"on és l'etern somriure que fa bell l'invisible? on cau el somni de la vida eterna? on habita el dolor?" Jo encara m'ho pregunto, i ja fa temps.

però ja m'està bé tot plegat. N'he après moltes de coses.


foto: Menorquinejant 2008. Aviat si haurà de tornar-hi oi?