Temps tardoral

yo soy del sur,

tu eres del norte,

no hablamos el mismo idioma pero haremos que no importe

porqué te robaré hasta el alma,

te enseñaré a bailar,

que te voy a dar mi piel hasta hacerte enloquecer...

Ja hem començat un nou curs. Des de Vic, a Barcelona, amb petits canvis (petits? no, grans!), amb alegries, amb pors...però bé, un altre curs que anirà cap a la butxaca.

Ahir vam estar reflexionant una bona estona sobre el sistema educatiu, i la conclusió sempre és la mateixa: això fa pena! i pena de la grosa. Cal educar? o instruïr? des de l'escola, em considero partidària a instruïr. I quan dic això, no em referixo a inculcar maneres de veure el món (que això seria educar) sinó instruïr amb matèries (les moltes que s'imposen des de dalt, i que moltes d'elles no serveixen, dit de pas). És possible que una família no pugui ensenyar als seus que les mans s'han de rentar abans de menjar? que abans de travessar un pas zebra cal mirar a dreta i esquerra? que la vida és per gaudir-la i anar construïnt pilars l'un damunt l'altre? Doncs resulta que sí, que deu costar molt perquè des de l'escola fem de pares, de mestres, d'avis, d'animals de companyia, ens arrosseguem, ens comportem sovint com autoritaris sense pensar que els infants també tenen coneixaments sobre la vida i sobre el món que els envolta... quin desastre. No sé com acabarà tot plegat, però em pinta molt malament, ii fa por, molta por, perquè anar a una escola ara mateix...pot suposar una repressió constant de crits vers "professors" que no saben que els nens i nenes no són fulls en blanc, no són màquines, no són petits animalons que no coneixen com participar, com respirar, com sonmiar. En fi, ahir vaig acabar (i vam acabar, de fet) fotent-nos de mala llet, per dir-ho d'una manera fina, per tot això, i més, que des de les universitats, resulta que tampoc saben què és educar-instruïr-formar. Sort que ja acabo, perquè sinó, no sé que acabaria fent ni passant.

I res, això és tot. Seguiré reflexionant en veu alta quan tingui temps, que ara no en tinc massa, amb tot això de l'inici de curs i la feina estic bastant descolocada i estic reconstruïnt aquest "estabilitat" que tan ens entestem els homes per aconseguir. Sí, continuo formant part d'aquesta gran majoria, costa desenganxar-se'n. esperem aconseguir-ho :)

Petons a carretons*

pd. Foto de retalls d'estiu, a s'Agaró, amb l'Anna, companya de viatges, de pis, i de la vida, en general.

En tu silencio habita el mío y en alguna parte de mi cuerpo habitó un trozo de tu olor.