A pocs dies del fi d'any. A pocs dies del pas al 2010. Menys encara per marxar cap al vell continent. Per a mi, bell.
un pont curt, pel meu gust, tenint en compte que tot el que hem fet ha set tant que no tinc moments per contar-ho, ni sé per on començar. La muntanya és terapèutica. Sobretot per les neuròtiques com jo. I esquiar enmig de la natura encara més. I arribar a l'hotel i trobar-te la calafecció oberta i un bon àpat ja no us ho explico. Per no parlar de les pel·lícules que es poden veure des d'un ordinador portàtil estirat sobre el llit. I si a sobre fas tot això amb bona companyia, esdevé un compendi màgic.
No sé si n'hem après gaire de la vida, si n'he après gaire, vaja. No sé si viure aquí és simplament el que em toca, o el que vull. Potser al llarg del vagatge damunt el camí, he vist que no és tan important respondre preguntes. Potser és més important deixar-se portar. I més, quan un conjunt de sensacíons, et fan sentir petit i insignificant davant aquest paradís.
Les persones vénen i van, marxen o tornen, ens visiten en somnis, en pensaments empanants a vegades, en situacions còmiques, en temptacions difícils d'evitar... però no cal treure'n més suc. Les persones, vénen i van.
Les que es queden són les que estimes. També les que marxen són estimades, però d'una manera diferent. Ja no cal pensar en tragèdies; l'amor i l'amistat passan per davant aquest mot. Malgrat això, és cert que sovint ens afligim quan veiem que no podem fer res per canviar moments, sensacions, persones, idees, futurs, presents, passats. Sobretot passats.
No demano desitjos per l'any que vé. Tan sols que la vida ens dongui un camí ben llarg, que ningú tingui por de fer el que vol fer, que desapareixin barreres encara constrïdes sobre murs del passat. O potser no, que aquí no en formo tan sols jo part.
Només faré esment a una frase que m'agrada molt de Pau Riba: "he anat a seure al jardinet dels lliris, en espera del bon temps". I així seguiré, esperant, o no, que potser ja ha arribat el bon temps i el meu subconcient encara està diambulant dins païsatges fictícis. Qui sap. Però a mi, tot això ja m'agrada.
