Seguiré cantant-te cançons igual...

Criticarem les noves modes de pentinat.

Vindran els anys i, amb els anys, la calma
Que et pintaran als ulls una mirada suau.
Et faran fer un pas i, després, un altre,
Seràs tota una experta en tirar endavant.
Amb tant de temps hauràs trobat un lloc agradable,
O ja estaràs un pèl mandrosa per buscar.
Rebràs tracte de senyora, o de iaia estranya
Que té acollonits tots els nens del veïnat.

I seràs un sac de mals o seràs una roca.
I els moments de mirar enrere et faran gràcia i et faran mal.
I potser no seré el teu amic,
Ni tindré res a veure amb si ets o no ets feliç.
Ja em veig de record mig trist que se't creua pel cap
Una mala tarda...
I potser dormiré abraçadet
A una dona a qui quasi no hauré explicat qui ets.
Potser tindrem néts malparits que se'n fotin de mi
Quan no m'enteri de les coses.

Però quan seré vell, seguiré cantant-te cançons, igual.
Caminaré lent i m'asseuré, a vegades, als bancs.
Verset a verset, convocaré el teu cos llarg i blanc,
I em podran veure somriure una mica per sota del nas.

Que vinguin els anys! Aquí em té la calma!
Que em jugo amb la decadència de la carn
Que un raconet del menjador farà d'escenari
I que ningú sospitarà de qui estic parlant.

I que, quan seré vell, seguiré cantant-te cançons, igual.
No sé si estaré per garantir-te una gran qualitat
Però creuré en un verset i em distrauré intentant-lo allargar
I em podran veure somriure una mica per sota del nas,
I em podran veure somriure una mica per sota del nas.

[Manel. Clicant el títol es sent la cançó]

pd. Va passant el temps...molt ràpid. Tan, que d'aquí una a setmana hauré fet l'última entrega a la Universitat de Barcelona, si tot va com ha d'anar. I amb ella, un altre tancament de porta a la meva vida.
"I després què?" Crida l'inconscient. Després res. Esperar, disfrutar... després Estiu. Ni llàgrimes, ni plors, ni tan sols ulls plorosos per culpa del temps, ni presses, ni pors, ni estrés... l'estrés que causa viure en una societat cap aquesta, carai! Després, potser, marxar. I no tornar mai, mai, mai... marxar a un nou paradís desconegut. Provem-ho?

Foto: La Nami i la Claire, al pis. Nova inquilina, regal d'aniversari :)

Mes de Maig interessant...

Dacord. Ha començat el compte enrera. El compte enrera perquè em despedeixi de les classes al CEIP com a practicant de mestra de música a les escoles de primària, i el compte enrera perquè polítics puguin dir mentides per convèncer el poble, dient que són molt millors que la resta(i no dic pas tots, que aquesta vegada em toca de ben a prop per Vic, i em tocaran el crustó si em queixo, oi? :D)... Ep! compte enrera pel sol i la cervesa al terrat, per disfrutar una mica de vida social (que ja va tocant, jo diria), per estimar i abraçar amb força, per riure (alerta! riure ja ho fem!)...

El que s'ha deixat enrera, i també s'ha de recordar, també són trobades amb corals, l'anada a l'auditori i la gran emoció que va despertar-me el Cantània, amb tot de nens i nenes alçant les veus i els cors ben amunt, cantant i disfrutant del que feien. També les pors i el "mal rotllo", que ja era hora.

És complicat i confós el seguit de sentiments que se'm generen dins meu quan penso que aquest dissabte entraré a una Escola de Música molt propera (ara Concervatori), com és la (el) de Vic. I dic confós perquè no hi entraré com a alumna, si no que hi entraré com a professora. Com a professora de Música d'una Escola (en majúscules, clar que sí) de Música. Una escola de música que no és la de Vic. M'entrarà un nosequè, n'estic segura. Records, emocions...Potser em decebré, qui sap, mai pots esperar-ne res dels fets, així mai et pots descebre tampoc. Edifici nou, professors segurament nous...jo nova, però nova de temps. En fi, serà una gran experiència, això segur, i en tinc ganes. Moltes.

A part del gran compte enrera, de la música, de tot plegat, la feina, i la vida, continua. I tan com continua. Fira d'Entitats, Castells i dormir poc. Plantejaments cada cop més ferms de viatges. Somnis cada cop més ferms també.

I aquí, imagino, que acaba una etapa de la vida. Hola! en comença una altra. O està trucant a la porta, i l'estic frenant amb força perquè no em destorbi fins que no hagi acabat el mes de Maig. ai... vinga va, a treballar! Avui, orquestres, tutories, anglès a casa, assaig... Amunt!

pd. Per cert, no seria just no fer cap menció al Barça. Força (tot i que no els calen ja més elogis. No seré jo la demagoga que en parlarà durant hores, perquè no n'és la meva feina)!

I com no, recordar la terra que tan estimem i que volem "una-mica-bastant-molt-més" Lliure: Catalunya. I això no és campanya electoral. És sentiment pur i dur. Que quedi ben clar i que a ningú se li oblidi!


Claire Lunatique.


Avui no hi ha foto.