Diuen que tots tenim una estrella que ens acompany al llarg del camí que anem teixin amb les nostres passes, els nostres sentits, els nostres actes, els nostres errors...Diuen que aquesta estrella no ens abandona, que sempre hi és, malgrat no veure-la o no creure-hi...
S'acosta cada vegada més el fred. Però no m'espanto. Segueixo. Per què? perquè tot va bé, mentre estigui al costat dels meus, dels qui m'estimen, dels que sé que no fallaran. Aquests dies hi he pensat en el temps, en tot el que aquest ens fa viure, i també reviure. I no em penedeixo d'haver fet les coses com les he fet, si més no fins ara. Em trobo en un punt dins meu que sóc feliç, estic bé, tranquila, sense por. Sense por? No. Potser exagero. Qui no té por? Però he vençut la por al demà. La por a no saber qui sóc. La por a no saber què vull. Sento, experimento, estic, també amb tu. I m'agrada estar-hi. Sóc una petita papallona? tinc ales? tinc escència? Si, no, no ho sé. però no em preocupa. Flueixo dia a dia, i aprenc de la vida. Aprenc a veure, a estimar. Aprenc a créixer, a valorar el que tinc. Potser això és el que em faltava per poder viatjar, una mica més lluny, sense sentir-me angoixada pel que deixo aquí. I malgrat ser viatges curts, comparats amb el que em resta de vida, sé que els aprofito. I encara més, sé que a Senegal, i a a Gàmbia, encara ho assimilaré més tot plegat. En tinc ganes. També d'escoltar sense entendre, de sentir-me lliure com em sento, de tocar-te...No vull pas un "demà ple de promeses", sinó un present com el que tinc. I poder donar de mi un xic d'alegria, un xic d'amor, un xic de infinites coses...
La cançó, que clicant el títol del meu escrit es pot veure, resumeix prou bé l'estrella que duc dins, i també la que tinc aprop. Gràcies, de veritat.
Gràcies per tot, per veurem així, per compartir amb mi tantes i tantes coses. Gràcies. Gràcies i gràcies, pel que estem transformant en el nostre món, en el nostre petit espai dins aquest lloc de bojos incontrolats, de presses, de renecs, de desesperació, a vegades.
Res més, continuaré explicant com va tot per aquí, que de moment, no en tinc queixa, o no una queixa prou grossa com per explicar-la. Sí, com sempre, hi ha coses que m'indignen, però també sóc humana, també pateixo, també crido i ploro. Però així, tot és molt més fàcil. I això em fa sentir fantàsticament feliç.
Altre cop, gràcies, t'ho dic amb el cor a la mà i amb els ulls oberts, tancats... com els vulguis veure tu també, que ara, aquests ulls, i tota jo, sóc, en part, també teva.
