L'estiu ja s'envà. I amb ell un seguit de dies assolleiats, rialles i un vent mariner...

I ara comença una nova rutina que ens envolcallarà fins el juny. "I no és maco això?", em diu l'inconscient. Jo responc que sí, malgrat estar una mica espantada.

I aquí acaba tot. però com sempre dic, és tan sols l'inici d'una nova fi.


Cançó recomanable: Retorn a Ítaca (poema de Kavafis, traducció de Carles Riba, música de Lluís Llach, versió de Roger Pera)


pd: Que el mar no ens tombi la barca, ni a tu, ni a mi. Disfrutem, i prou.
Foto: Sant Pere de Casserres, estiu 2010.


I aquí una de les cartes al destinatari desconegut que durant un temps va omplir-me els espais en blanc de la meva vida.

Nº2

<< I dit això, va enrotllar els braços amb les seves cames, o al revés, i va aconseguir el que havia etat buscant: convertir-se en papallona. Per primer cop, notava el parpelleig de les antenes.
La Terra, tremolosa, va esberlar-se en cristalls petits d’aigua, però ella no va tenir por.
No va sentir angoixa.
El dolor no el sentia. S’havia paralitzat el temps, el seu cos nu i la llum. Un quadre, potser, com “la mort de la mare de Déu”, de Caravaggio.
Plàcidament, ja jeia sobre els cucs. Sobre l’aire. Sobre hom. I les seves ales, la feien volar i ella estava tant preciosa...>>

Així és com la recordo, estimat ningú.
Dolça, però dèbil i febrosa.
Bella, però dorment.
Somniadora i sola, sobretot la recordo... sola.

_______________________________________________

Hi ha coses que encara ara em resulten incomprensibles. Això és la vida en estat pur!